Ahir vaig anar al teatre amb la Roser, a veure Aloma, de Mercé Rodoreda, adaptada al teatre musical per Dagoll Dagom. Crec que ja ho he dit algún cop, tinc debilitat per la companyia i m'encanten els musicals, o sigui que era dificil que no m'agradés.

La historia no té gaire misteri. Es més o menys un any de la vida d'una adolescent que creu que l'amor es tonto fins que s'enamora de qui no s'ha d'enamorar, barrejat amb les miseries humanes d'una familia del Putxet a la Barcelona dels anys 30. Però la poesia en prosa de la Rodoreda i la lírica de Dagoll Dagom es combinen a la perfectament i ens permeten endinsar-nos en les passions de la protagonista, les bones i boniques i les terriblement lletges.
Les cançons estan molt bé (al menys a mí m'ho van semblar), i la escenografia está molt ben aconseguida. Es fa molt bon us de les técniques actuals d'imatge per crear la sensació del pas de les estacions i del canvi d'estat d'ánim de l'Aloma.

Hi ha cançons més divertides, d'altres molt tristes i fins i tot unes quantes de punyents, i jo vaig començar la obra amb els ulls humits i la vaig acabar aguantant-me un sanglot que em pujaba per la gola.

Preciosa, tota ella. M'ho vaig passar d'alló més bé i el TNC es un teatre impressionant.

^_^ M'encanta anar al teatre!